Les persones que hem nascut ja amb unes certes “comoditats”, moltes vegades no ens plantegem què hi havia abans de… I parle de comoditats entre cometes, perquè són coses que donem per fet que han de ser així i, per tant, no els donem el valor que en realitat tenen... En aquest cas, em referisc al vàter.

De defecar a la gatzoneta en qualsevol lloc del camp, a la vista de qualsevol, a les latrines públiques romanes que, després de la caiguda de l'Imperi, van caure en desús. Es va passar llavors a l'ús estés de l'orinal, buidat a través de les finestres en els mateixos carrers. John *Harrington, fillol de la reina Isabel I, va inventar en 1596 el primer excusat com a tal: una caixa de fusta amb un orifici que donava a una tassa de porcellana, connectada a un depòsit d'aigua que arrossegava els desfets. Però no va ser fins a 1775 quan Alexander *Cummings va idear el primer vàter modern, que incorporava un sifó -una canonada amb forma de “S”- per a impedir la mala olor. El fet d'eliminar l'olor va permetre incorporar-lo als habitatges, encara que aquesta primera cisterna tenia les seues més i les seues menys. Joseph *Bramah va inventar una vàlvula que tancava millor el sifó i va afegir una altra que tancava la cisterna, convertint l'excusat en un vertader vàter (“sense olor”).

No obstant això, si ens centrem en el temps i el lloc en el qual s'enquadren els fons del Museu Escolar de Puçol -això és, el Camp d'Elx, des de finals del segle XIX fins a la dècada dels huitanta del XX- l'orinal continuava sent fins a ben entrat el nou-cents, un dels elements de sanejament més importants en la vida domèstica (al costat del *zafero, potser), atés que les condicions en el camp no eren les mateixes que a la ciutat. La partida de Puçol, per exemple, no va comptar amb aigua corrent fins a ben passada la segona meitat del segle. En les col·leccions del Museu Escolar hi ha orinals de pisa -els més estesos- i de metall, més austers i senzills; uns altres més decorats, amb i sense ansa. L'orinal no deixa de ser un bol en el qual s'oculten els desfets, utilitzat per gents humils i per adinerades i nobles, d'aquí ve que alguns semblen vertaderes obres d'art; no és el cas, no obstant això, de les peces del Museu Escolar, de caràcter molt més auster.

Un element curiós exposat en el museu, en el dormitori de la casa de camp, és la coneguda com “caganera” o “cagonera”, un balancí de reduïda grandària amb un forat en el seu seient, perquè xiquets i xiquetes de poca edat s'assegueren sense roba interior i amb un xicotet orinal sota el balancí.

Hui 19 de novembre, Dia Mundial de l'Excusat, no volia perdre de vista aquest gran invent i la seua història -en relació als fons del museu-, així com el recordar que, encara hui, milions de persones no tenen accés a vàters… Un dels ODS de l'Agenda 2030 és garantir la disponibilitat d'aigua i el sanejament per a tots i totes, ja que, el que sembla ser tan simple com l'accés a excusats aptes, deriva en problemes de salubritat, a la propagació de malalties i, en conseqüència, a una elevada mortalitat.

Autora: Marian Tristán, coordinadora del Museu Escolar.